Observacions recents (II)

Observacions recents (II)

Segle XX, Terrassa
La Maurina, Terrassa
Ca n’Aurell, Terrassa
Can Palet, Terrassa
Ca n’Aurell, Terrassa

Centre, Terrassa
Can Palet II, Terrassa
Ègara, Terrassa
La Cogullada, Terrassa
La Cogullada, Terrassa

La Cogullada, Terrassa
Segle XX, Terrassa
Can Boada, Terrassa
Poblenou, Terrassa
La Cogullada, Terrassa

Observacions recents (I)

Observacions recents (I)

Sant Pere, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
Ca n’Aurell, Terrassa, 2022
Can Boada, Terrassa, 2022
Centre, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
La Maurina, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
Poblenou, Terrassa, 2022
Can Boada, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Ca n’Anglada, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Vallparadís, Terrassa, 2022

Solar

Solar

Terrassa, 2014 – De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker

“El solar és un element de la urbanització incompleta, una etapa vintage del procés de modernització. Encara n’hi ha als pobles de terra endins, als barris perifèrics, a les pel·lícules velles, però escassegen a les ciutats de moda, i en tot cas estan tancats i senyalitzats. L’absència de solars ens indica que vivim en un món acabat, que ha anat omplint tots els buits. En el passat recent, els solars van ser un híbrid entre la civilització i la naturalesa, un espai de creixement, un ritual de pas. Com que concentrava materials de tots dos àmbits, com que era canviant i inexplorat, com que actuava com una contínua font de sorpreses, resultava ideal com a terreny de joc no reglat, d’exploració d’un mateix i de l’entorn. Situat fora del circuit de pares i familiars, el solar permetia activitats que ajudaven els infants a créixer i a integrar-se en un entorn hostil i tanmateix maleable. Un nen apilonava rajoles, l’altre utilitzava un racó com a urinari d’emergència, aquells hi jugaven a fet i amagar, uns altres hi ensumaven sentors agres, i els d’allà baix hi construïen una cabana que no tindria mai la cèdula d’habitabilitat, però que era seva.

L’essència del solar era la provisionalitat. Quan s’hi aixecava un edifici, el solar ho perdia tot, fins el nom. En un poble no representava una pèrdua greu perquè els afores eren a prop, plens d’espais per explorar. Però quan una ciutat perd un solar deixa de tenir un territori obert, un laboratori, un espai d’exploració i iniciació, totes aquelles funcions que de mica en mica han anat assumint els telèfons mòbils”

– Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage, 2020

Polígons

Polígons

Terrassa, 2014. De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker.

“Entre l’última filera de cases del poble i el pont de l’autopista, a mà dreta de la carretera i una mica més ensotat, hi quedava un polígon. La mare explica que el seu pare li deia que als boscos, de nit, hi passen moltes coses que no es veuen. Jo li diré a la meva filla que als polígons, de nit, hi ocorren també fets inusitats. Quan només se sent la remor de les turbines d’algunes fàbriques, de puntetes o com cavalls sicilians hi circulen fades i monstres que et vetllaran el son o te’l sacsejaran. Això s’aprèn amb els anys. Les turbines de les fàbriques cada vegada se senten menys. Les oficines i els centres logístics han anat substituint les naus de producció. Fins i tot hi ha aparegut alguna pista de pàdel. I la crisi que mai hem deixat ha condemnat els petits tallers a l’abandó.

Al polígon s’allarga la nit, s’hi beu, s’hi xerra, s’hi fuma, s’hi folla, s’hi passa droga, hi ha batusses, s’hi acoblen parelles i s’hi desacoblen per sempre… Menys fer de camell, em sembla que hi he fet bona part d’aquestes coses.”

– Anna Ballbona, No sóc aquí, 2020

Guaridas

Guaridas

Terrassa, 2015.

“En su libro The Child in the City (‘El niño en la ciudad’), Colin Ward afirma: ‘Detrás de todas nuestras actividades encaminadas a una meta, de nuestro mundo doméstico, se encuentran esos lugares perdidos ideales que adquirimos en la infancia.’ A continuación, califica esos lugares de esquivos y a la vez persistentes: ‘Se infiltran en nuestra memoria selectiva y autocensurada en forma de mito y de versión idílica de cómo deberían ser las cosas, de paraíso que hay que recuperar’. El argumento de Ward sugiere que las guaridas que construyen los niños no solamente tienen sus ecos en la vida adulta, sino que nunca dejamos de buscarlas. Puede que los lugares secretos hayan desaparecido y que casi nunca nos acordemos de ellos, pero nos ofrecieron algo tan importante y un consuelo tan grande que siguen aún con nosotros, y continuamos construyendo simulacros de ellos una y otra vez en nuestras casas y coches: son esas guaridas adultas que creamos para proporcionarnos confort.

Las guaridas de la infancia son nuestros primeros lugares, o al menos los primeros a los que damos forma activamente con nuestra imaginación, los primeros que cuidamos y entendemos. Fue en aquellos refugios tan incómodos en los que yo ayudaba a apisonar las ramas del callejón de los Stacey donde aprendí que los lugares pueden ser más interesantes que la serie de rutinas y líneas de demarcación por las que estaba acostumbrado a que me guiaran. También recuerdo con nitidez que me ofrecían algo más que la simple sensación de seguridad o la diversión de esconderme. Me acuerdo de las conversaciones que teníamos en voz baja, en las cuales se reconstruía una y otra vez el significado de cada guarida: esta es tu base; no, esta es mi base principal; no, esta es la entrada a aquellas dos guaridas, que son los dormitorios. El significado de cada lugar estaba completamente en nuestras manos y nunca dejábamos de moldearlo para que encajara en nuestras fantasías cambiantes.”

– Alastair Bonnett, Fuera del mapa, 2017