Observacions recents (III)

Observacions recents (III)

Sant Pere, Terrassa, 2022
La Cogullada, Terrassa, 2022
Ca n’Aurell, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022

Sant Pere Nord, Terrassa, 2022
Ca n’Aurell, Terrassa, 2022
La Maurina, Terrassa, 2022
Poblenou, Terrassa, 2022
Les Fonts, Terrassa, 2022

Centre, Terrassa, 2022
Les Fonts, Terrassa, 2022
Ca n’Aurell, Terrassa, 2022
Poblenou, Terrassa, 2022
La Maurina, Terrassa, 2022

Observacions recents (II)

Observacions recents (II)

Segle XX, Terrassa
La Maurina, Terrassa
Ca n’Aurell, Terrassa
Can Palet, Terrassa
Ca n’Aurell, Terrassa

Centre, Terrassa
Can Palet II, Terrassa
Ègara, Terrassa
La Cogullada, Terrassa
La Cogullada, Terrassa

La Cogullada, Terrassa
Segle XX, Terrassa
Can Boada, Terrassa
Poblenou, Terrassa
La Cogullada, Terrassa

Observacions recents (I)

Observacions recents (I)

Sant Pere, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
Ca n’Aurell, Terrassa, 2022
Can Boada, Terrassa, 2022
Centre, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
La Maurina, Terrassa, 2022
Sant Pere, Terrassa, 2022
Poblenou, Terrassa, 2022
Can Boada, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Ca n’Anglada, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Segle XX, Terrassa, 2022
Vallparadís, Terrassa, 2022

Solar

Solar

Terrassa, 2014 – De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker

“El solar és un element de la urbanització incompleta, una etapa vintage del procés de modernització. Encara n’hi ha als pobles de terra endins, als barris perifèrics, a les pel·lícules velles, però escassegen a les ciutats de moda, i en tot cas estan tancats i senyalitzats. L’absència de solars ens indica que vivim en un món acabat, que ha anat omplint tots els buits. En el passat recent, els solars van ser un híbrid entre la civilització i la naturalesa, un espai de creixement, un ritual de pas. Com que concentrava materials de tots dos àmbits, com que era canviant i inexplorat, com que actuava com una contínua font de sorpreses, resultava ideal com a terreny de joc no reglat, d’exploració d’un mateix i de l’entorn. Situat fora del circuit de pares i familiars, el solar permetia activitats que ajudaven els infants a créixer i a integrar-se en un entorn hostil i tanmateix maleable. Un nen apilonava rajoles, l’altre utilitzava un racó com a urinari d’emergència, aquells hi jugaven a fet i amagar, uns altres hi ensumaven sentors agres, i els d’allà baix hi construïen una cabana que no tindria mai la cèdula d’habitabilitat, però que era seva.

L’essència del solar era la provisionalitat. Quan s’hi aixecava un edifici, el solar ho perdia tot, fins el nom. En un poble no representava una pèrdua greu perquè els afores eren a prop, plens d’espais per explorar. Però quan una ciutat perd un solar deixa de tenir un territori obert, un laboratori, un espai d’exploració i iniciació, totes aquelles funcions que de mica en mica han anat assumint els telèfons mòbils”

– Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage, 2020

Polígons

Polígons

Terrassa, 2014. De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker.

“Entre l’última filera de cases del poble i el pont de l’autopista, a mà dreta de la carretera i una mica més ensotat, hi quedava un polígon. La mare explica que el seu pare li deia que als boscos, de nit, hi passen moltes coses que no es veuen. Jo li diré a la meva filla que als polígons, de nit, hi ocorren també fets inusitats. Quan només se sent la remor de les turbines d’algunes fàbriques, de puntetes o com cavalls sicilians hi circulen fades i monstres que et vetllaran el son o te’l sacsejaran. Això s’aprèn amb els anys. Les turbines de les fàbriques cada vegada se senten menys. Les oficines i els centres logístics han anat substituint les naus de producció. Fins i tot hi ha aparegut alguna pista de pàdel. I la crisi que mai hem deixat ha condemnat els petits tallers a l’abandó.

Al polígon s’allarga la nit, s’hi beu, s’hi xerra, s’hi fuma, s’hi folla, s’hi passa droga, hi ha batusses, s’hi acoblen parelles i s’hi desacoblen per sempre… Menys fer de camell, em sembla que hi he fet bona part d’aquestes coses.”

– Anna Ballbona, No sóc aquí, 2020

Un lloc d’exploració ideal

Un lloc d’exploració ideal

Terrassa, 2014. De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker.

“A la meva literatura he anat a parar sempre a la perifèria, ja sigui interior de la persona, ja sigui externa. La literatura es mou bé en els espais perifèrics. Fent un volt pels entorns de qualsevol ciutat, el desordre i l’acumulació donen idea, més que de deixadesa, de poca fe en cap mena de valors. En el cas d’un escriptor català, potser assenyalin, a més, la consciència d’un món i una llengua en dissolució. Tot paisatge és cultural i, doncs, moral, i qualsevol representació és simbòlica. Potser la perifèria ens resulta tan inaccessible justament perquè ens descriu la realitat que envolta i de la qual és filla, millor i tot que els centres fixats i estàtics, i que en definitiva són aparadors hipòcrites. Si vivim moments de canvi, si tenim consciència d’una crisi de valors -un sentiment paradoxalment perenne-, el territori ambigu de la perifèria, que es mou al seu gust, seria un lloc d’exploració ideal.”

Toni Sala a Paisatg-e, Butlletí bimestral de l’Observatori del Paisatge, 2010.

El Observatorio – Espai de creació fotogràfica

El Observatorio – Espai de creació fotogràfica

De la sèrie Pas del Nord-oest.

Els meus amics d’El Observatorio, que s’autodefineixen molt encertadament com “un espai de creació fotogràfica i laboratori didàctic especialitzat en fotografia d’autor i narrativa visual”, han estrenat fa poc un arxiu en línia on recullen tots els projectes que s’han gestat entre les seves parets (entre aquests, Pas del Nord-oest, d’un servidor) des que va obrir el centre, el 2011. Podeu accedir a tots els treballs fent clic aquí.

Un paisatge de primera i un de segona

Un paisatge de primera i un de segona

N-II, Granyanella, 2012. De la sèrie Vorals.

“Estem molt influïts pels arquetips paisatgístics que com a cultura hem creat. Sobretot pel catalanisme polític de finals del XIX, que beu de la Renaixença literària, i que exalta els paisatges del nord de Catalunya, que coincideixen amb el bressol de la nació: el Canigó, Ripoll, la Catalunya Vella. L’escola de pintura d’Olot és això, els Vayreda, Berga i Boix pinten sempre el mateix tipus de paisatge: olotí, verd, humit, calmat, plàcid. I ho contraposen als paisatges del sud: àrids o semiàrids, de la franja de ponent, paisatges ocres, on l’aigua és més escassa, amb l’agricultura de secà. Uns geogràficament coincideixen amb la Catalunya Vella, amb tota la mitologia dels orígens catalans, i on no hi ha estat present, cosa que és mig mentida, la invasió àrab, i en els altres trobem Tortosa, que és plena de toponímia àrab, i que és la Catalunya Nova. Es va associant una sèrie de valors i de mites històrics a un tipus de paisatge, de manera que es va creant un paisatge de primera i un de segona. Això a la llarga porta, dins d’un espai tan petit com Catalunya, a la creació d’una geopolítica interna. No és casualitat que les centrals nuclears, la petroquímica i allò que ningú vol estigui al sud, va anar d’un pèl que no s’hi instal·lés el cementiri nuclear a nivell de tot Espanya. Vas a la Terra Alta i estàs voltat de molins enormes, que tots estem a favor de l’energia eòlica però ningú vol aquests gegants a tocar de casa. I la immensa majoria estan al sud quan és a l’Empordà on fa més vent. Però l’Empordà a ulls dels qui prenen decisions polítiques està mimat, i t’ho dic jo que hi visc al costat. En aquests poblets medievals fantàstics, hi ha un munt de segones residències d’estiuejants barcelonins que no encaixarien bé un molí de cent metres, ni el soroll que escoltarien contínuament. Això per què és així? No només perquè el sòl és més barat, sinó perquè, com a resposta social, a Catalunya està més ben vist si es posa allà que si es posa aquí. “

– Joan Nogué, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i exdirector de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, a Catorze, 2020.