Begginings

Begginings

Chicago, 2015 (diptych)

“Get out now. Not just outside, but beyond of the programmed electronic age so gently closing around so many people at the end of our century. Go outside, move deliberately, then relax, slow down, look around. Do not jog. Do not run. Forget about blood pressure and arthritis, cardiovascular rejuvenation and weight reduction. Instead pay attention to everything that abuts the rural road, the city street, the suburban boulevard. Walk. Stroll. Saunter. Ride a bike, and coast along a lot. Explore.

Abandon, even momentarily, the sleek modern technology that consumes so much time and money now, and seek out the resting place of a technology almost forgotten. Go outside and walk a bit, long enough to take in and record new surroundings.

Flex the mind, a little at first, then a lot. Savor something special. Enjoy the best-kept secret around – the ordinary, everyday landscape that rewards any explorer, that touches any explorer with magic.

The whole concatenation of wild and artificial things, the natural ecosystem as modified by people over the centuries, the built environment layered over layers, the eerie mix of sounds and smells and glimpses neither natural nor crafted – all of it is free for the taking, the taking in. Take it in, take it in, take in more every weekend, every day, and quickly it becomes the theater that intrigues, relaxes, fascinates, seduces, and above all expands any mind focused on it. Outside lies utterly ordinary space open to any casual explorer willing to find the extraordinary. Outside lies unprogrammed awareness that at times becomes directed serendipity. Outside lies magic.”

– John R. Stilgoe, Outside Lies Magic: Regaining History and Awareness in Everyday Places, 1998.

Un paisatge de primera i un de segona

Un paisatge de primera i un de segona

N-II, Granyanella, 2012. De la sèrie Vorals.

«Estem molt influïts pels arquetips paisatgístics que com a cultura hem creat. Sobretot pel catalanisme polític de finals del XIX, que beu de la Renaixença literària, i que exalta els paisatges del nord de Catalunya, que coincideixen amb el bressol de la nació: el Canigó, Ripoll, la Catalunya Vella. L’escola de pintura d’Olot és això, els Vayreda, Berga i Boix pinten sempre el mateix tipus de paisatge: olotí, verd, humit, calmat, plàcid. I ho contraposen als paisatges del sud: àrids o semiàrids, de la franja de ponent, paisatges ocres, on l’aigua és més escassa, amb l’agricultura de secà. Uns geogràficament coincideixen amb la Catalunya Vella, amb tota la mitologia dels orígens catalans, i on no hi ha estat present, cosa que és mig mentida, la invasió àrab, i en els altres trobem Tortosa, que és plena de toponímia àrab, i que és la Catalunya Nova. Es va associant una sèrie de valors i de mites històrics a un tipus de paisatge, de manera que es va creant un paisatge de primera i un de segona. Això a la llarga porta, dins d’un espai tan petit com Catalunya, a la creació d’una geopolítica interna. No és casualitat que les centrals nuclears, la petroquímica i allò que ningú vol estigui al sud, va anar d’un pèl que no s’hi instal·lés el cementiri nuclear a nivell de tot Espanya. Vas a la Terra Alta i estàs voltat de molins enormes, que tots estem a favor de l’energia eòlica però ningú vol aquests gegants a tocar de casa. I la immensa majoria estan al sud quan és a l’Empordà on fa més vent. Però l’Empordà a ulls dels qui prenen decisions polítiques està mimat, i t’ho dic jo que hi visc al costat. En aquests poblets medievals fantàstics, hi ha un munt de segones residències d’estiuejants barcelonins que no encaixarien bé un molí de cent metres, ni el soroll que escoltarien contínuament. Això per què és així? No només perquè el sòl és més barat, sinó perquè, com a resposta social, a Catalunya està més ben vist si es posa allà que si es posa aquí. «

– Joan Nogué, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i exdirector de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, a Catorze, 2020.

Algo cambió y lo sabemos

Algo cambió y lo sabemos

Peñalba, 2009.

«Ya no estoy segura, sin embargo, de lo que ‘después’ significa. Algo cambió en el mundo. Hace no mucho tiempo, algo cambió y lo sabemos. No sabemos como explicarlo todavía, pero creo que todos podemos sentirlo, en algún lugar hondo de nuestras vísceras o en nuestros circuitos neuronales. Experimentamos el tiempo de manera distinta. Nadie ha logrado captar realmente lo que sucede ni por qué. Tal vez es sólo que sentimos la ausencia de futuro, porque el presente se ha vuelto demasiado abrumador y por tanto se nos ha hecho imposible imaginar un futuro. Y sin futuro, el tiempo se percibe nada más como una acumulación. Una acumulación de meses, días, desastres naturales, series de televisión, atentados terroristas, divorcios, migraciones masivas, cumpleaños, fotografías, amaneceres. No hemos entendido la forma exacta en la que ahora se experimenta el tiempo. Y quizás la frustración del niño al no saber qué fotografiar, o cómo encuadrar las cosas que observa desde el coche, mientras atravesamos este paisaje extraño, sea simplemente un signo de cómo nuestras maneras de documentar el mundo resultan insuficientes. Tal vez si encontramos una nueva manera de documentarlo empezaremos a entender esta nueva forma de experimentar el tiempo y el espacio. Las novelas y las películas no logran captarlo del todo; tampoco el periodismo; la fotografía, la danza, la pintura y el teatro no lo captan; la biología molecular y la física cuántica tampoco, desde luego. No hemos entendido cómo es que existe el tiempo y el espacio en nuestros días, como los experimentamos realmente. Y hasta que encontremos una forma de documentarlos, no los entenderemos.»

– Valeria Luiselli, Desierto sonoro, 2019