Solar

Solar

Terrassa, 2014 – De la sèrie TRS 120/135 – Margin Walker

«El solar és un element de la urbanització incompleta, una etapa vintage del procés de modernització. Encara n’hi ha als pobles de terra endins, als barris perifèrics, a les pel·lícules velles, però escassegen a les ciutats de moda, i en tot cas estan tancats i senyalitzats. L’absència de solars ens indica que vivim en un món acabat, que ha anat omplint tots els buits. En el passat recent, els solars van ser un híbrid entre la civilització i la naturalesa, un espai de creixement, un ritual de pas. Com que concentrava materials de tots dos àmbits, com que era canviant i inexplorat, com que actuava com una contínua font de sorpreses, resultava ideal com a terreny de joc no reglat, d’exploració d’un mateix i de l’entorn. Situat fora del circuit de pares i familiars, el solar permetia activitats que ajudaven els infants a créixer i a integrar-se en un entorn hostil i tanmateix maleable. Un nen apilonava rajoles, l’altre utilitzava un racó com a urinari d’emergència, aquells hi jugaven a fet i amagar, uns altres hi ensumaven sentors agres, i els d’allà baix hi construïen una cabana que no tindria mai la cèdula d’habitabilitat, però que era seva.

L’essència del solar era la provisionalitat. Quan s’hi aixecava un edifici, el solar ho perdia tot, fins el nom. En un poble no representava una pèrdua greu perquè els afores eren a prop, plens d’espais per explorar. Però quan una ciutat perd un solar deixa de tenir un territori obert, un laboratori, un espai d’exploració i iniciació, totes aquelles funcions que de mica en mica han anat assumint els telèfons mòbils»

– Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage, 2020