Cementiris

“Com molts fotògrafs principants, vaig fer algunes de les meves primeres fotos en cementiris. A mesura que la meva fotografia s’anava sofisticant, però, els cementiris van anar a parar a la llista dels clixés prohibits, juntament amb les vies del tren, els edificis abandonats i les postes de sol. Parlant-ne amb els meus amics fotògrafs Ed Panar i Melissa Catanese, a Pittsburgh, l’Ed em va comentar que ell encara fa fotos a cementiris sovint. ‘L’Ed no és gens sarcàstic’, va dir la Melissa, ‘la idea que alguna cosa pugui ser un clixé ni tan sols se li passa pel cap. No té el gen del sarcasme dins d’ell’. L’Ed és el fotògraf més feliç que he conegut. Desitjant que se m’empeltés una mica de la seva felicitat, li vaig preguntar si li importaria portar-me a algun cementiri. El sol gairebé s’estava ponent, i em va acompanyar a un cementiri al vessant d’un turó, prop de casa seva. Em va assenyalar un punt en concret on ha fet unes quantes fotos. No podia veure’m fotografiant el mateix lloc. Tot era massa espectacular. Però després de plantar la càmera i mirar a través de la pantalla d’enfocament, em vaig adonar per què l’Ed era feliç”.

– Alec Soth, citat a Photo-No-Nos: Meditations on What Not to Photograph (2021) by Jason Fulford i traduït matusserament per un servidor.