Un dels episodis més desconcertants de la meva infantesa va tenir lloc el dia en què al casal d’estiu ens van enviar d’excursió a un espectacle pseudo-taurí en un local per a turistes (sí, als anys 80 aquestes coses es consideraven normals). Al llarg de les dues dècades següents, el record em va anar visitant esporàdicament en forma de flaixos breus on, entre un munt d’adults en calça curta petant-se de riure, aconseguia discernir la figura d’una vaqueta perseguint un guiri visiblement alcoholitzat. L’estampa era tan surrealista que en alguna ocasió vaig arribar a pensar que en realitat mai l’havia presenciat i que només era producte de la meva fantasiosa imaginació infantil.
L’estiu del 2008, en una de les nostres primeres sortides d’exploració d’indrets abandonats, el meu amic Alargus em va parlar d’un restaurant a mig camí entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta on hi havia trobat els vestigis d’una plaça de toros. No cal dir que vaig saber de seguida de quin lloc m’estava parlant.